Ajuntament de Castellbisbal

El 1953 hi va haver un esllavissament de terres, prop del Raval, el qual deixà al descobert, sota una petita  bauma, un parell d’esquelets molt deteriorats, amb restes de ceràmica local cuita a la foguera. Examinats els fragments, van resultar ser de dos mil anys abans de Crist. És la dada més antiga d’assentament humà al nostre terme.

A l’època romana n’hi va haver dos; un a la Riera de Salzes, que incineraven els cadàvers, i del qual resten els columnars; el segon al pla de confluència de la Riera de Rubí amb el Llobregat, que enterraven els morts sota tègules de terra cuita. N’hi havia a ca n’Estaper vora l’ermita de Sant Joan de Ben Viure.

Ben Viure era el nom del nostre poble fins a la meitat del segle XII; llavors van començar a anomenar-lo Castell del Bisbe per ser feudatari de la seu barcelonina, d’on va derivar fins l’època actual el nom de Castellbisbal, excepte durant set mesos de la Guerra Civil, que li van dir Fruiters.

El 1051, el bisbe Gilabert de Barcelona ordenà reconstruir l’església parroquial, dotant-la d’un terme coincident amb el del castell termenat. Aquest temple el va destruir un incendi el 1167.

El primer senyor del castell, conegut, era de la família dels Castellvell, 1045; Ramon Beremon fou el primer dels Castellbisbal, 1137; i Arnau d’Orcau l’últim, 1472. El rei Joan II d’Antequera lliurà el castell a la família Requesens, i mentre n’era senyora Mència, va manar construir l’actual temple de Sant Vicenç de Castellbisbal, 1580-1592. Convertits els senyors del castell en noblesa de palau, van anar a residir a la cort reial, allunyant-se dels senyorius. Altres senyors foren els Fajardo, 1650, els Álvarez de Toledo, 1727, i finalment la comtessa de Sobradiel, 1860.

El poble, amb els contractes de rabassa morta de finals del 700, havia adquirit protagonisme. El terme va quedar dividit en 26 hisendes, cadascuna amb la corresponent casa pairal on residien els propietaris, mentre els treballadors rabassaires ho feien al poble. El 1790, Castellbisbal tenia 300 habitants; el 1847, arribava a 620;  i el 1877 va créixer fins als 1.465.

A la meitat del segle XIX començà l’associacionisme, amb la creació de l’Associació de Quintes, la Germandat de Sant Isidre, l’Organització Sindical Obrera, la Companyia d’Aigües de ca n’Elies, els cors La Agrícola i L’Aranya, etc.

El 1860 el ferrocarril travessava el terme i el 1863 van traslladar el cementiri de la plaça a la propietat de can Margarit. Aquesta empenta la va frenar l’estrall de la fil·loxera que anorreà el terme i la gent hagué d’emigrar. Amb molt d’esforç van replantar la vinya.

El 1900, el poble tenia 1.400 habitants. Des d’aquesta data fins a l’actualitat, es poden distingir sis èpoques ben diferenciades: Fins al 1918 té una gran capacitat d’organització. Construeixen l’estació i la carretera, creen la companyia del gas, posen l’aigua corrent i l’enllumenat elèctric, funden el club de futbol, la fassina, posen el primer telèfon i projecten el poble fins al 1960. Aquesta època acaba amb l’epidèmia del grip i el final de la guerra europea. Del 1919 al 1936 s’opera un canvi en el cultiu de la vinya; planten camps de fruiters al secà i horts al regadiu, alguns barraloners comencen a repartir vi amb garrafes i porten a mercat els seus productes. Del 1936 al 1939 sofreixen la Guerra Civil i 31 habitants paguen amb la vida. Del 1939 al 1950, els anys marquen una llarga i famolenca postguerra, amb la pèrdua d’associacions i costums que no es recuperen. Del 1951 al 1962, torna a ser el poble pagès que la guerra havia interromput, i prenen consciència que amb el seu ofici tradicional és difícil viure. El 1962, amb les inundacions, una gran nevada i les intenses glaçades, comença la fi de la pagesia, i abandonen les terres per dedicar-se al comerç agrícola i al repartiment a domicili de vi i oli. Els terrals i el polígons industrials i residencials modifiquen el terme i la vida de la població, amb l’arribada d’immigrants, sobrepassa els 4.500 habitants. La continuada construcció de fàbriques transforma la població en eminentment industrial.

D’aquesta última època cal remarcar la creació de la coral La Unió, la de dos grups escolars, la fundació de la Companyia d’Aigües, el Casal Cultural i Recreatiu, la Biblioteca Popular de Mn. Cinto Verdaguer, el Museu Municipal de la Pagesia, l’aparició de la primera revista local (Arada), la construcció de l’Illa Esportiva, etc.

Pot constituir un itinerari turístic la visita a les restes de l’ermita de Sant Joan del Ben Viure, a la romànica de Sant Quintí, del segle XII, a can Pedrerol de Baix, a la torre del Telègraf i, a la tarda, la visita al Museu Municipal de la Pagesia.


Josep Mateu i Miró