Segle XX

Durant el segle XIX i fins a aproximadament el 1960 l'activitat econòmica estarà dominada pel conreu de la vinya i la producció del vi i la seva comercialització. No obstant hi haurà una certa diversificació de la producció agrària a partir de l'establiment de grans zones de fruiters, especialment a Els Arenys, a les terres fèrtils del riu Llobregat.

1900- 1911. L’arribada del ferrocarril i de l’aigua i la llum
A principis del segle XX, hem de destacar primer la construcció de l'estació de ferrocarril de la línia de Zaragoza a Els Arenys que permetria el transport ràpid de productes agraris fins a les grans ciutats. Una anys més tard, l'any 1913 s'inaugurà l'estació de tren de la línia d'Olesa de Montserrat, l'actual estació de Martorell Vila – Castellbisbal.

Relacionat amb la producció agrària, el 1914 es crearà el sindicat agrícola de Castellbisbal amb la fassina per al destil·lat del raïm, permetent uns majors marges de benefici que amb la venda del producte sense transformar.

Un fet destacat per als castellbisbalencs va ser l’ arribada del subministrament d’electricitat i la millora en el subministrament d’aigua potable l’any 1911 . Aquesta arribada va portar a que s'instaurés el 20 d'agost com a Festa Major, en coincidència a la posada en marxa del servei. Aquest mateix fet va portar que l’Ajuntament asumís a través d’una Comissió autònoma la seva gestió i per tant l’assumpció de noves activitats. En aquest llarg període la seu de l’Ajuntament es troba en l’edifici del carrer Pi i Margall, actualment ocupat pel Museu de la Pagesia .

De l’agricultura a la indústria
Al llarg de la seva història l’activitat econòmica del municipi se centra en l’agricultura, especialment la producció vitivinícola, fins que a mitjans de la dècada de 1960 es comença a identificar un escolament cap a les activitats industrials motivada pel “desarrollismo” franquisme, la caiguda dels preus agraris i la construcció de noves infraestructures com l’autopista AP-7.

D’aquest moment fins a finals dels anys 1950, assistim com es produeix un creixement lent de la població de Castellbisbal, la qual es repartirà entre les diverses masies del terme municipal dedicades a l’explotació agrària, i que quedarà agrupada en tres nuclis urbans que ja existien, com a mínim l’any 1856: el Canyet, a l’entorn del carrer de Santa Rita; el nucli de casc a l’entorn de la carretera de tercer ordre de Molins a Caldes, hereva de l’antic camí; i el petit nucli de les casetes de Can Oliveró. Posterioment hi hauria la creació de la Colònia del Carme.

Creixement industrial
Coincidint amb el període del desarrollismo franquista Castellbisbal, entre mitjans dels anys 1960 fins a finals de la dècada de 1970, de la mateixa forma que moltes d’altres poblacions de l’àrea metropolitana té un creixement accelerat a nivell urbanístic i industrial. Més enllà dels nuclis tradicionals preexistents, abans de 1958 ja existia el primer nucli de cases de l’urbanització Costablanca.

El Pla General de 1960 es va aprovar conjuntament amb el Pla Parcial d’ordenació de part de l’actual zona industrial ACISA, definint el sector com indústria-jardín, per tant la primera zona industrial del terme aprofintant la connexió directa amb la carretera N-II. El mateix Pla General ja preveu el desenvolupament de Costablanca com a ciutat-jardí, tot i que els primers instruments urbanístics que varen regular el sector són de 1972. El planejament de 1960 ja contemplava l’eixample del casc urbà, malgrat que aquest no es materialitzaria definitivament fins els anys 1990.

El 1963 s’aprova l’avançament del Pla Parcial de Santa Rita (aprovat el 1965), i de Can Pelegrí (aprovat el 1964) com a zones industrials. Ja a partir de 1966 es redactaran els plans parcials dels polígons industrials Agripina, Can Albareda, Aquibèria, Can Pelegrí, La Grapa, Sant Vicenç, Comte de Sert, Can Estapé, Los Herreros, Can Galí, Sant Francesc.

El desenvolupament dels nuclis industrials convertiran Castellbisbal en un dels principals pols industrials del país amb una àmplia diversificació de l'activitat industrial, motivat per la posició estratègica del terme municipal dins del principal eix de comunicacions de Catalunya i de la Mediterrània.

Les primeres urbanitzacions
Respecte als nuclis residencials, el 1967 es va aprovar el pla parcial de Can Costa (aprovat definitivament el 1976), el denominat sector Botifoll, redactat el 1971, el Pla parcial de l’Eixample de Casc el 1971, l’avanç del pla parcial de Can Nicolau de Dalt de 1973, el pla parcial de Can Santeugini del 1974, l’avanç del Pla Parcial del Mirador del Pont del Diable del 1975, els plans parcials de Can Oliveró i Santa Teresita el 1975, el pla parcial Ermita de Sant Vicenç aprovat el 1977.

El gruix del creixement dels habitatges a les urbanitzacions se situa entre mitjans dels anys 1970 i finals del 1980, mentre que el gruix del creixement en el nucli de casc (el nucli antic principal) se situa durant la dècada de 1990 amb la urbanització de la denominada Eixample de Casc.

Els creixements residencials i la conversió de moltes segones residencies en residències principals ha fet que la població de Castellbisbal superi el 2014 els 12.000 habitants.

1980. Creixen els serveis municipals
A partir de mitjans dels anys 80 del segle XX s’observa com l’Ajuntament adquireix una major presència en la vida ciudadana a través de la creació de nous serveis com el Servei Psicopedagògic, l’ambulatori municipal i la contractació de personal divers com a professorat per a activitats diverses, i la creació posteriorment dels patronats socio-sanitari i del Museu de la Pagesia . Aquest creixement ve motivat fonamentalment per l’impuls en les administracions municipals a partir de les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979 un cop mort el dictador general Francisco Franco i promulgada la Constitució de 1978.

Hem de sumar també la creació d'una primera biblioteca pública, la creació del Museu de la Pagesia, i el desenvolupament de l' Illa Esportiva que es convertirà en les successives ampliacions en una vertadera ciutat esportiva.

Durant el segle XIX fins els anys 60 l'Ajuntament va estar situat al carrer Pi i Margall, ocupat actualment pel Museu de la Pagesia. En el període comprés entre els anys 60 i els anys 90 del segle XX l’Ajuntament estarà situat a l’edifici de la Plaça de l’Església, ocupat per l’Escola de Música Miquel Blanch, inaugurant-se l'any 1995 la seu actual a l'avinguda de Pau Casals possibilitant l'augment de l'espai pels serveis municipals i espai específic per a l'Arxiu Municipal.

En els darrers anys Castellbisbal ha sumat diversos equipaments destinats a Serveis Socials, juvenils, esportius, educatius, cívics, i culturals.

Darrera actualització: 22.05.2019 | 14:58
Darrera actualització: 22.05.2019 | 14:58