Teixint el futur

A Castellbisbal, la incorporació massiva de les dones al treball assalariat va començar ben aviat. En plena postguerra, dues fàbriques es van posar en marxa al poble: la de Cal Pera i la del Pèl. Eren indústries tèxtils que van permetre que les dones poguessin accedir a un lloc de treball remunerat igual que, molts anys abans, ho havien fet milers de dones de grans ciutats industrials d’Europa.

“Els amos, tot eren homes, però les treballadores, totes érem noies!”.

La Quimeta recorda molt bé la seva estada a la fàbrica que hi havia al carrer del Padró, en la qual va començar a treballar quan només tenia 14 anys.

“A mi no m’agradava la vinya i li vaig demanar a una amiga que m’acompanyés a la fàbrica per demanar feina; i ens hi van agafar a totes dues al moment”.

Com ella, una desena de nenes, noies i dones del poble treballaven a la fàbrica que la família Mateu havia posat en marxa i que, popularment, era coneguda com la Fàbrica del Pèl.

La Quimeta recorda, mentre se li escapa el somriure, el primer dia a la fàbrica amb la seva amiga.

“Només arribar, vàrem veure que hi havia un gronxador en un racó i vàrem passar-nos una bona estona jugant-hi”.

I afegeix:

“Què vols? Érem nenes”.

Fer de la necessitat, virtut
Malgrat que el nom pugui provocar confusió, el Pèl era, realment, una fàbrica tèxtil. S’hi feia la crinolina, un teixit molt buscat pels sastres de l’època, ja que l’utilitzaven per reforçar les solapes de les americanes dels vestits d’home.

La fàbrica de crinolines va iniciar la seva activitat el 15 d’octubre de 1945 fruit de tota una confluència de factors. El germà gran de la família Mateu era sastre i li resultava molt difícil trobar la tan desitjada crinolina. És per això que va proposar a la seva família que instal·lessin una fàbrica per confeccionar-ne.

Un cop convençuts, la principal dificultat va ser trobar la matèria primera: el pèl de cavall. És per això que els germans Mateu van decidir que, juntament amb els telers, posarien en marxa el que, més endavant, es va conèixer com la Fàbrica del Pèl . Era el pas previ, necessari i imprescindible per poder començar a teixir la crinolina.

El pèl: la matèria primera
La família Mateu comprava el pèl als esquiladors del Pirineu, sobretot del Pallars. Cues i crineres de cavall arribaven en sacs a Castellbisbal i les dones les rentaven en grans safarejos. Una feina dura perquè es feia tota a mà. Es deixava assecar al sòl i quan era sec, es tallava i classificava segons la mida. Es guardava en caixonets i així ja estava a punt per passar als telers on es feia el procés de teixit.

A la Fàbrica del Pèl, les dones estaven especialitzades en una feina concreta i hi treballaven a preu fet.

“El meu pare em deia que tot el que passés de cent pessetes, m’ho podia quedar per a mi”,

diu la Quimeta. I somriu:

“No hi arribava gairebé mai a les cent pessetes!”

La fàbrica de Cal Pera
Mentre al Padró s’hi feia la crinolina, uns carrers més enllà, al Sant Gregori, hi havia la fàbrica de Cal Pera on es confeccionava gènere de punt. També allà totes les treballadores eren dones que feien tot el procés: des de filar fins a cosir.

“ Un cop a la setmana, fèiem paquets de roba i venia un representant que se’ls emportava per vendre’ls per tot Espanya”,

explica en Josep Maria Elias, nét de l’amo de la fàbrica.

Entre deu i quinze dones treballaven a Cal Pera. A baix, els telers. A dalt, la confecció.

“A l’hivern, enceníem unes estufes de carbó que feien un fum...”,

diu el Josep Maria.

“I l’avi [que era l’amo] rondinava, però no les tancàvem, no! Feia un fred!”

La fàbrica la va instal·lar en Joaquim Pera, un industrial barceloní que coneixia molt bé la indústria del gènere de punt, ja que la seva dona procedia de Mataró. Tot i que no tenim constància de la data en què va començar l’activitat, sí que se sap que va compartir amb la Fàbrica del Pèl aquests primers anys d’industrialització a Castellbisbal.

Podeu veure el reportatge imprès en aquest enllaç

Darrera actualització: 18.06.2019 | 11:41
Darrera actualització: 18.06.2019 | 11:41