Castellbisbal a l'època medieval

A continuació podeu llegir una introducció general de la història de Castellbisbal en època moderna.

Al final de la pàgina podeu accedir a un PDF amb el capítol corresponent al llibre  Castellbisbal. Una història porta-roja  i a altres a recursos que us oferim per si en voleu saber més.


 

Castellbisbal a l'època medieval

La crisi i posterior desaparició de l’Imperi romà d’Occident va suposar una profunda transformació de les estructures polítiques, econòmiques i socials de l’època anterior. Al territori de Castellbisbal, la descomposició del món romà es pot resseguir a través de tres indicis principals: la decadència de les vil·les romanes, la redistribució de l’hàbitat dispers i l’expansió de la ramaderia, en detriment dels cultius. En època visigoda, les dues vil·les romanes de Castellbisbal (Ca n’Esteper i Can Pedrerol de Baix) van ser abandonades, tot i que alguns dels seus espais, convenientment adaptats als nous temps i a les noves formes d’explotació i organització del territori, continuen usant-se.

Sabem ben poca cosa sobre la conquesta musulmana al territori de Castellbisbal, que durant el s. VIII va passar a formar part d’un vast imperi, que s’estenia des de l’oceà Índic fins a l’Atlàntic i que era governat pels califes de Damasc, sota les directrius de l’islam. La brevetat del domini sarraí (poc menys de noranta anys) ens permet interpretar algunes continuïtats al territori del Llobregat, alterades només per la creació d’alguns enclavaments de control, com ara la fortalesa d’Alcalà a Sant Boi de Llobregat, i per l’aparició d’una nova toponímia àrabo-berber en determinats indrets: Masquefa, Gavà o Gelida,en són bons exemples.

Els musulmans van marxar de Catalunya empesos pels francs, un poble d’origen germànic assentat al territori de l’actual França. L’únic indici de què disposem sobre la conquesta carolíngia de Castellbisbal és la documentació d’una batalla desenvolupada al lloc d’ad Ponte, que molt possiblement es refereix al Pont del Diable, un pas ben conegut i molt estratègic dins de la xarxa de comunicacions antiga i medieval. De l’esmentada contesa bèl·lica en sabem ben poques coses, més enllà que els carolingis van obtenir-ne un botí important, format per cavalls i una espasa de plata. I és que era l’afany de riqueses el que movia els homes de frontera a participar en la conquesta de nous territoris, per obtenir-ne terres i compensacions.

Tant l’expansió del domini comtal com la implantació del feudalisme van portar una nova i profunda transformació del territori. S’observa arreu la construcció de castells, inicialment vinculats a l’estratègia de la conquesta, però ben aviat esdevinguts poderosos enclavaments de control jurisdiccional. És en aquest context on cal situar la construcció del castell de Castellbisbal, avui desaparegut, conegut des de l’any 1012. Situat sobre l’extrem occidental del turó de les Garses i a més de cent metres per sobre del riu Llobregat, constituïa un enclavament estratègic sobre el curs fluvial, el congost i l’estret del Papiol, a banda de ser un punt de connexió visual directe amb la fortalesa de Castellvell de Rosanes.

Durant l’edat mitjana, el terme de Castellbisbal era dins de la baronia dels Castellvell, que comprenia els actuals termes de Martorell, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca, Castellví de Rosanes, Abrera, Sant Esteve Sesrovires i Olesa de Montserrat. Aquest ampli espai territorial estava en mans del llinatge dels Castellvell, que posseïen la senyoria sobre el terme de Castellbisbal en servei del bisbe de Barcelona. Sobre el domini episcopal de la fortalesa i el seu territori, en parla el topònim del poble: Castrum Episcopalem o Castellbisbal, que substitueix el nom que el lloc rebia abans de l’edat mitjana: Bene Vivere, d’origen més antic.

Amb la conquesta comtal, s’inicia la implantació del feudalisme, una nova manera d’entendre el món i la societat, amb implicacions polítiques, econòmiques, jurídiques i territorials. Així ho veiem en el complex sistema de relacions de poder que s’articulen a l’entorn del castell termenat de Castellbisbal. Més enllà del poder del bisbe, són els Castellvell els que ostenen el paper de feudataris del terme, cosa que els obliga a jurar fidelitat al bisbe com a beneficiaris de la fortalesa. El control jurisdiccional i específic del lloc, però, quedava a càrrec dels castlans del castell que, a meitat del s. XII, adopten el nom de la fortalesa com a cognom familiar: són els Castellbisbal, castlans i senyors del castell i del seu terme (amb algunes sonades interrupcions) fins a final del s. XVI.

L’articulació de l’espai feudal va comportar l’adopció d’un seguit d’estratègies destinades a assolir un control més efectiu no només sobre les terres de cultiu, sinó també, i molt especialment, sobre els pagesos que les treballaven i pagaven els censos en forma de parts de collita. Així ho demostra el mal anomenat Capbreu de Castellbisbal, redactat a final del s. XII, on es consignen el conjunt de censos que els pagesos sota jurisdicció episcopal pagaven al bisbe de Barcelona, en forma de cereal i vi, però també de caps de bestiar i jornades de treball obligatori. Més enllà d’això, assistim a la progressiva definició de dos nous espais de control jurisdiccional: el castell termenat i la parròquia, que posen en relleu el domini compartit de l’Església i la noblesa sobre el territori.

A Castellbisbal, el procés d’organització del territori i el poblament es materialitza en la construcció de l’església de Sant Vicenç, edificada al costat del castell i esmentada per primera vegada l’any 1109. Durant l’edat mitjana, va constituir el centre neuràlgic d’un terme parroquial ampli, que limitava a llevant amb el territori de Rubí, a migdia amb la riera homònima, a ponent amb el terme de Castellví de Rosanes i la riera de Corent, i al nord amb el terme del castell de Voltrera, amb la riera de Malucs i el territori d’Ullastrell. Sobre aquest vast territori, la parròquia percebia el delme (una desena part de la collita) i les primícies (els primers fruits) de tots els pagesos del terme, però també altres drets, com ara la dècima sobre els molins i els oliverars.

Més enllà d’això, Castellbisbal disposava de dues esglésies més: la de Sant Joan de Benviure (1047) i la de Sant Quintí de Can Pedrerol de Baix (v. 1150), que mai no van ser parròquies, sinó senzilles capelles sufragànies de la parròquia de Sant Vicenç. Una mica més tard (1216), documentem l’existència de la casa de deodades de Santa Magdalena, emplaçada al turó de la Capella. Es tractava d’una comunitat de dones que desitjaven fer vida religiosa sense pronunciar vots ni observar cap de les regles monàstiques que l’Església reservava a les dones. Vivien en comunitat, d’una manera humil, pobra i senzilla, dedicades a la pregària, però també a la cura de malalts i desvalguts, com els leprosos de Martorell.

Salvany i Blanch, Josep (1913): Capella romànica de Sant Quintí a casa Pedrerol. Biblioteca de Catalunya (https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/1401)

La conquesta comtal i l’adveniment del feudalisme va suposar, també, una expansió de la superfície cultivada i un increment de la producció. La progressió dels cultius no es detecta només a les fonts escrites, sinó sobretot a través de les seqüències pol·líniques, que documenten una important expansió de l’espai cultivat. En paral·lel al creixement de l’agricultura, documentem l’existència de nombrosos masos, des d’on s’explotava el conjunt de terres que en depenien, amb la finalitat de sostenir una família i permetre-li acomplir les exigències del senyor. La documentació medieval detecta l’existència d’al- guns masos coneguts, com el mas Canyadell (actual Can Canyadell Vell), el mas Oriol (actual mas de Ca n’Amat), el mas de s’Albareda (prop de Sant Andreu de la Barca), el mas de sa Cortada (al lloc de Can Pelegrí de la Cortada), el mas de Pereira (actual Can Perera), o els actuals Can Segarra, Can Galí i Can Costa.

La baixa edat mitjana va ser una època de contrastos. D’una banda, va dur un auge sense precedents del comerç i de les activitats d’intercanvi, focalitzades en el mercat setmanal i la fira anual de la propera vila de Martorell; però, de l’altra, va ser una època de grans dificultats, en què s’alternen períodes de bonança amb successives crisis de subsistència, com a conseqüència d’una climatologia adversa que, quan es manifestava, afectava la producció d’un aliment imprescindible: el cereal. L’impacte de les caresties va veure’s agreujada, a més, per l’adveniment de la pesta negra que, a meitat del s. XIV, va comportar una gravíssima davallada de la població. Junt amb la fam i l’epidèmia, la conflictivitat social i la guerra van aportar altres elements de desestabilització a una societat delmada per tota mena de crisis.

A causa de les seves pròpies circumstàncies polítiques i territorials, Castellbisbal va esdevenir un dels escenaris més rellevants de la conflictivitat de l’època, amb ressonàncies de fort impacte sobre la història medieval de Catalunya. Un bon exemple en són els successos desenvolupats a l’entorn del castell, que l’any 1290 va ser destruït per la milícia urbana de Barcelona, com a represàlia pels atacs del castlà sobre els béns d’alguns habitants de la ciutat. Si bé la reconstrucció de la fortalesa s’inicia l’any 1329, sabem que va patir els efectes del terratrèmol que assolà Catalunya l’any 1373, que va provocar la destrucció d’importants edificis religiosos, palaus i fortificacions. Com a conseqüència d’això, tant la torre del castell com altres estances edificades van ensorrar-se i va caldre afrontar un nou procés de reparació.

És en aquest llarg període reconstructiu que apareixen personatges com Bernat Bonet o Pere de Pedrinyol, pagesos de terceria de Castellbisbal que, davant l’exigència del castlà de participar, amb jornades de treball gratuïtes, en la reconstrucció del castell, mostren la seva rotunda negativa a treballar per al senyor. El cas de Pere de Pedrinyol és molt rellevant i ens condueix a escenaris de revolta avançats al seu temps, ja que podem considerar-lo el líder d’un autèntic aixecament en armes dels pagesos contra el castlà, que va acabar amb l’incendi del castell. La situació devia ser tan irrespirable que el castlà i la seva família es van veure obligats a abandonar la fortalesa i a traslladar la seva residència a la ciutat de Barcelona.

La conflictivitat amb el castlà i la negativa dels pagesos a participar en les obres del castell s’inscriu en un debat de llarg recorregut a l’entorn de les exigències senyorials, plantejat des de final del s. XIV, però especialment intens durant el s. XV, en el marc de la revolta remença. En aquesta diatriba, trobem dos bàndols enfrontats: per un cantó, els senyors, partidaris de l’aplicació de les exigències senyorials, que defensen el dret d’imposar tot tipus de càrregues als pagesos, no sempre recollides a les lleis, però exigides pel costum; per l’altre, els pagesos, que consideraven aquestes servituds com una cosa del passat, perquè eren una vulneració del dret i, en conseqüència, calia suprimir-les.

A principi del s. XIV, la baronia del Castellvell de Rosanes va passar a mans dels comtes de Foix i l’ambició sense límits de Mateu de Foix, espòs de la filla gran del rei Joan I, va alinear-lo a favor dels pagesos de Castellbisbal i en contra del seu castlà. Aquest posicionament contra natura amagava, però, una estratègia soterrada: davant la manca de descendència masculina del rei, tocava incrementar el control sobre els castells propers a la ciutat de Barcelona, en previsió d’un futur aixecament armat contra la monarquia. Tot plegat no és més que l’anvantsala d’un conflicte polític de conseqüències rellevants, que va acabar situant el castell de Castellbisbal en el punt de mira de les ambicions de la monarquia.

La mort de Joan I sense descendència masculina i la successió al tron en la figura de Martí l’Humà, germà del rei difunt, no va agradar gens a Mateu de Foix, que, essent espòs de la infanta Joana, primogènita del rei difunt, creia que la corona havia de passar a mans de la seva muller, i de retruc, a ell. Per això va decidir alçar-se en armes contra la monarquia en una operació fallida que va acabar amb la confiscació del castell per part del rei. Així, l’any 1398, el rei Martí I decreta l’annexió de Castellbisbal a la Corona, i poc temps després, l’any 1400, lliura la potestat sobre el castell i el seu terme al bisbe de Barcelona.

L’alçament de Mateu de Foix va ser una de les guspires que van encendre el foc de la gran crisi que va sacsejar Catalunya i la Corona d’Aragó al començament del s. XV i que, a Castellbisbal, va tenir efectes molt directes. La mort de Martí el Jove, hereu de Martí I, l’any 1409, va deixar la Corona sense hereu. Ni la cerca desesperada d’un successor a través d’un segon matrimoni del monarca amb Margarida de Prades, ni els intents de legitimar el fill bastard de Martí el Jove van servir per salvar l’extinció de la branca principal de la dinastia quan Martí I va morir l’any 1410. La resolució del conflicte vindria a través del conegut Compromís de Casp que, l’any 1412, va proclamar rei el pretendent castellà, Ferran de Trastàmara.

Desposseïts dels seus béns, els Castellbisbal van saber moure’s per recuperar, o si més no compensar, el patrimoni perdut. Dalmau de Castellbisbal va jugar un paper ambigu durant l’interregne: el 1410 va ser ambaixador de la reina vídua Violant a França, per mobilitzar la seva filla i els recursos de França en favor de Lluís, el seu net. Ara bé, un cop iniciat el compromís a Casp, es va significar com a clar partidari de Jaume d’Urgell en la seva candidatura al tron, però va posar-se al servei de Ferran de Trastàmara a partir de la seva proclamació com a rei. A partir d’aquí, va formar part del Consell de nobles i militars convocats per informar de la revolta de Jaume d’Urgell, i el seu fill Joan de Castellbisbal va ser un fidel servidor del rei Alfons el Magnànim, cosa que acabaria amb l’arrelament de la nissaga a Nàpols.

Va ser potser en compensació pels serveis prestats, que l’any 1442, Alfons IV, basant-se en uns documents d’època anterior que demostraven la compra del castell al bisbe, per part d’un testaferro de la família dels castlans, va decidir traspassar el domini del castell a la nissaga dels Castellbisbal. Un any més tard, el procurador de la família va prendre de nou possessió del castell, que va romandre en mans dels Castellbisbal (no sense interrupcions, com per exemple durant la Guerra Civil catalana) fins a l’any 1598, moment en què el domini va passar a mans de l’Hospital de la Santa Creu. Amb aquesta nova senyoria s’acabava la conflictivitat baixmedieval i començava una nova època, marcada pel creixement econòmic i l’estabilitat social i institucional, gràcies a la qual van assentar-se els fonaments dels canvis que estaven a punt d’iniciar-se.

Maria Soler Sala
Doctora en Història. Professora d’Història i Arqueologia Medieval de la Universitat de Barcelona


Per saber-ne més...


 

Política d'accés obert

El llibre d’història Castellbisbal, una història pota-roja ha estat finançat completament amb fons públics dels pressupostos de l’Ajuntament de Castellbisbal, i com a tal no té finalitat comercial ni ànim de lucre.

L’únic objectiu de les publicacions de l’Arxiu Municipal de Castellbisbal és apropar la història i patrimoni del municipi al conjunt de la societat. Els textos d'aquest llibre són d'accés obert i en podeu fer un ús equivalent sempre que en citeu l’autoria, procedència i no en feu una transformació.

Aquesta obra està subjecte a una llicència de  CC BY-NC-ND 4.0 Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada . Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre i quan no sigui per a usos lucratius i se’n citi l’autoria i l’Ajuntament de Castellbisbal com editor.

Darrera actualització: 29.11.2022 | 09:54
Darrera actualització: 29.11.2022 | 09:54