Història moderna

A continuació podeu llegir una introducció general de la història de Castellbisbal en època moderna.

Al final de la pàgina podeu accedir a un reportatge de vídeo, a un PDF amb el capítol corresponent al llibre Castellbisbal. Una història porta-roja i a altres a recursos que us oferim per si en voleu saber més.

Història moderna

Castellbisbal havia patit molt durant el s. XV. La recuperació econòmica de la crisi del x1v no va ser ni ràpida ni senzilla. A més, el destí dels seus habitants es va veure condicionat pels afers de l’alta política catalana, en la qual van estar implicats els diversos senyors que havia tingut: els comtes de Foix, els Castellbisbal i, finalment, a final de segle, els Requesens, que van rebre la jurisdicció del poble com un premi atorgat per Joan II a la seva fidelitat. El plet per la jurisdicció i el conflicte remença van coincidir en el temps, en el cas de Castellbisbal, i, atenent a la necessitat dels historiadors de marcar etapes amb fites cronològiques, aquest seria el moment del pas de l’edat mitjana a l’edat moderna.

A l’inici del s. XVI, Castellbisbal havia recuperat l’estabilitat i una certa prosperi- tat. En els fogatges de 1515 i de 1553 es compten 26 cases, cosa que suposa uns 156 i, un segle i mig després, el 1717, la situació seria poc més o menys la mateixa: 28 cases i uns 168 –xifres que cal prendre amb totes les prevencions a què obliguen les limitacions de la informació. Els antics pagesos remences van esdevenir emfiteutes amb ple domini sobre l’explotació de la terra i, fins i tot, els drets a fer-ne unitats més petites mentre paguessin els drets senyorials.

Si haguéssim de dibuixar com era aquest Castellbisbal, ens trobaríem amb un castell malmès per l’absència de la vella família de castlans, ara establerta al regne de Nàpols, però que contenia la parròquia del poble. La vella edificació encara era el centre de l’escassa vida comunitària: a banda dels actes religiosos, l’assemblea dels veïns –només els posseïdors de terres– que formaven el municipi es devien reunir a toc de campana, com era habitual en aquella època, entre les seves muralles o dins de la pròpia església. I devia haver-hi, però, un altre punt de referència al poble: la rectoria, situada al costat de l’actual temple, que tenia una funció vital per al mossèn, per al poble i per als seus senyors, ja que feia de magatzem on els pagesos portaven els delmes que havien de repartir-se entre els Requesens, els Castellbisbal i el bisbat, en funció dels drets de cada part d’allò que en els documents s’esmenta com la Terceria. La resta, uns camps on el cereal encara senyorejava el territori, entre clapes de vinya, boscos i unes poques pastures, a més de les terres no explotades que s’estenien en direcció al riu Llobregat. Cal dir-ho: la població vivia d’esquena a unes aigües perilloses... perquè no hi havia recursos per dominar-les.

Però aquest paisatge, gairebé bucòlic, de masies disperses i terres treballades no era immòbil. El creixement general del país i de Barcelona, la seva capital, es començava a fer notar. A les masies, arribaven i marxaven treballadors forasters, d’origen occità, dels quals, al contrari del que passaria a la resta de Catalunya, ben pocs devien d’arrelar al poble. En la resta, la connexió amb els canvis generals que s’anaven produint sí que es notaven, cosa que va fer augmentar la integració amb els pobles veïns. Els pagesos de Martorell o de Sant Andreu de la Barca que adquirien peces de terra o es casaven amb les castellbisbalenques van augmentar i van haver de competir amb els barcelonins que també cobejaven terres a la vila. No era un creixement cridaner, però sí constant.

I, posats a puntejar el relat de fites cronològiques, cal destacar la dècada entre 1576 i 1586, quan van produir-se fets que, en part, són la culminació del discret creixement que s’havia anat produint. En primer lloc, la desaparició del consell obert en el govern de la població i la introducció de la insaculació, l’any 1578. A petició dels propis veïns, cal suposar que dels més benestants, la baronessa Mencia de Requesens va atorgar el privilegi municipal segons el qual els càrrecs de consellers es triarien a partir de les llistes amb els noms de les persones que, per via de sort, serien extretes dels sacs (d’aquí insaculació). El sol fet que s’introduís aquesta novetat ja ens mostra l’existència d’una certa diferenciació social, atès que una part dels habitants quedaven exclosos de la participació en l’administració local.

L’altre gran esdeveniment va ser la construcció de la nova parròquia, l’any 1580, aplicant una decisió presa un any abans. Hem de tenir present que la decisió, i el cost, de la construcció era una responsabilitat dels veïns. No cal ni dir que, aquesta iniciativa, només es podia tirar endavant si es disposava de recursos suficients per pagar-la, i no es pot desvincular de la introducció prèvia de la insaculació i de la consolidació d’un municipi que podia imposar tributs als habitants.

El canvi d’ubicació era un senyal de l’evolució que s’estava produint. S’abandonava definitivament l’antic castell i es traslladava, ni més ni menys, que on era la rectoria –ja hem subratllat la seva importància–, a més d’acostar-se als camins importants que travessaven el municipi. Es creava així el nucli del futur centre històric de Castellbisbal, que s’aniria formant molt a llarg termini i que no seria identificable possiblement fins ben avançat el s. XVIII.

Un canvi de temple també era una oportunitat per repensar les devocions locals. A la vella parròquia només hi havia l’altar major –consagrat segurament a Sant Vicenç– i un segon altar dedicat a la Mare de Déu. En el nou temple, a més de l’altar major amb un retaule de Sant Vicenç, el segon en importància era el de la Mare de Déu del Roser –una devoció introduïda gràcies a la victòria de la batalla de Lepant de 1571–, un altar a Sant Sebastià, un altre de la Santa Creu i un de Sant Antoni, que al s. XVII es compartiria amb Sant Isidre.

L’altre canvi, fortuït, va ser l’extinció de la vella nissaga dels Castellbisbal. S’havien establert al regne de Nàpols al s. XV i, com s’ha vist al capítol dedicat a la història medieval, van arribar a canviar-se el cognom pel de Bisbal, però malgrat tot mai no van voler trencar el vell vincle amb la que consideraven la seva pàtria. Quan el 1586 va morir Alfons de Castellbisbal, la seva jurisdicció va anar a mans de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que seria el principal cobrador de rendes del poble. I així va seguir sent fins a l’extinció del feudalisme –que no es va produir fins als anys trenta del s. XIX, ja en època contemporània.

Però la situació econòmica i política del país va començar un canvi a pitjor al s. XVII. Els anys de males collites conjunturals, per causes climàtiques –com l’any 1618, quan un episodi de pluges intenses va malmetre la feina al camp– eren desgràcies puntuals que formaven part de la normalitat. Però a partir del 1637 va canviar la conjuntura política i militar del país. I això va coincidir amb anys dolents al camp. Tot i que la guerra contra França no va obligar la població de Castellbisbal a allotjaments de tropes, sí que va patir les peticions de queviures i diners desproporcionades, que van colpejar el poble de manera notòria. Vet aquí les causes que van dur a la revolta del 1640.

Com es pot explicar que una població petita com la nostra aparegui implicada, i afectada, per tots els esdeveniments militars que hi haurà a Catalunya des d’aleshores fins al s. XIX? Recordem els inicis del poblament medieval, el Llobregat com a frontera i el turó des d’on vigilar la vall. És la mateixa lògica que veurem repetir-se una vegada i una altra, a partir d’ara, en les diverses guerres que patirà el Principat les centúries següents.

El 1640, les tropes catalanes van situar a la ratlla del riu la barrera de protecció de Barcelona, amb tan mala traça que van deixar el riu a la seva esquena i no al seu davant, com aconsellaven els francesos. Aquesta decisió no només va condemnar la resistència, sinó també la vila de Martorell, que va ser saquejada; si bé, possible- ment, va salvar Castellbisbal d’una malvestat més gran que la que devia patir el 21 de gener del 1641. Quants veïns van acompanyar les tropes en retirada cap al Vallès o cap a Barcelona? És una dada que no podem saber, però, en qualsevol cas, no hi ha testimonis documentals de grans destrosses.

Quan es parla de la Guerra de Separació, o dels Segadors, de vegades s’obvia    el seu caràcter revolucionari. Cal tenir present que es va crear un nou sistema de representació política, a partir de la Junta General de Braços que va convocar Pau Claris el mes de setembre del 1640. Castellbisbal va apuntar-se convençuda als canvis que es produïen al país. Tot i ser una vila baronial, tot i que el seu senyor, el marqués de los Vélez, era un súbdit castellà del rei contra qui es lluitava, es va decidir enviar un representant a la Junta de Braços, el 28 de setembre de 1640. El doctor Jaume Melich es convertia, així, en la visualització del trencament amb el marquès i el rei.

El 22 de juliol de 1651, la població va ser ocupada per les tropes castellanes com a preàmbul del setge que es preparava contra Barcelona i que va acabar amb la capitulació de la capital quinze mesos després, l’11 d’octubre de 1652. Però no era l’últim conflicte: la fase final del segle va continuar marcat per la petja de Mart. Allotjaments de tropes diversos i, com a culminació, el saqueig de l’església per part de les hosts franceses, l’any 1697. L’anàlisi de la poca documentació d’aquests anys de què es disposa revela que els documents no parlen mai d’un saqueig de la població. Com s’ha comentat abans, no existia encara un centre urbà, sinó és ben segur que els francesos no s’haguessin acontentat amb la rapinya de la parròquia. Amb l’arrencada de la Guerra de Successió (1705-1714), Castellbisbal es va posar al costat de l’arxiduc Carles d’Àustria quan va desembarcar al Besòs, el mes de setembre del 1705, abans fins i tot que s’ocupés Barcelona. La proximitat amb la capital va pesar en aquesta opció, ja que devia ser en el pas de voluntaris a reforçar les tropes austriacistes que es va fer el jurament de fidelitat a Carles III. Però Castellbisbal va fer bastant més que això: va oferir un dels militars més destacats d’aquella guerra, Adjutori Segarra. Malauradament, la informació que tenim d’aquest personatge, a banda de la seva capacitat militar, és molt minsa, però comparteix característiques comunes amb personalitats com en Moragues o Francesc Macià Bac de Roda. Tots ells eren propietaris rurals amb experiències militars prèvies –tot i que no ho podem documentar en el cas de Segarra–, amb un fort sentiment antifrancès, i amb un cert ascendent sobre la societat del seu territori. Només així aquests líders podien atreure voluntaris per servir al seu costat. I cal no oblidar que tots ells van lluitar fins al final. Ara bé, no sabem com va salvar-se Segarra de la repressió ni com va arribar a Viena, després del conflicte; com tampoc no sabem què va fer a l’Imperi o si mai va tornar a Catalunya. Per desgràcia, massa interrogants per poder donar la seva biografia per resolta.

Un segle més tard, la Guerra del Francès (1808-1814) també va afectar Castellbisbal, altre cop a causa del pas del Llobregat pel terme, amb l’afegit de la importància creixent de la carretera que, passant pel Pont del Diable, seguia cap a Collbató i el Bruc per endinsar-se al cor de Catalunya. Les dues batalles del Bruc (els dies 6 i 14 de juny de 1808) van fer que les columnes franceses passessin vora Castellbisbal, però no sabem si va haver-hi cap mena de participació dels vilatans. De vegades passa que allò que és important a nivell general no ho és tant a nivell local o a l’inrevés. Per això per a la nostra població va ser molt més important la batalla del Llobregat, els dies 29 i 30 de juny de 1808. Les tropes espanyoles van intentar bloquejar el pas pel riu i la reacció victoriosa dels francesos va tenir uns efectes duríssims sobre Castellbisbal. A partir d’aquell moment, la vila va ser castigada per diverses incursions franceses, de les quals la més transcendent, a nivell històric, va ser la que va comportar la destrucció de la vella parròquia del castell.

Novament, Castellbisbal va tenir un protagonisme que no es corresponia amb la grandària de la població. Si el 1640 Jaume Melich havia participat de la Junta de Braços i, en la Guerra de Successió, va aportar un militar com Adjutori Segarra, en la Guerra del Francès el rector d’aleshores, Pau Ribot, va ser membre de la Junta Superior que es va formar el 1808 per resistir la invasió francesa. És clar que en aquesta ocasió el que pesava era la trajectòria personal i no la rectoria que ocupava. Ribot era un religiós nascut a Sitges, encara que el seu pare era de Martorell, i la seva trajectòria als escolapis era el seu aval per ocupar un càrrec d’aquesta transcendència.

Queda clar que el Llobregat i les vies de comunicació posaven Castellbisbal en el camí de tots els exèrcits que passaven pel país, però en comparació amb altres poblacions de la zona no va patir els mateixos efectes destructors. Raons? D’una banda, el vell castell era inservible per a qualsevol utilitat militar; de l’altra, en no tenir centre urbà ni muralles, no suposava cap mena d’obstacle ni protecció i només la cobdícia –o la fam, que n’hi havia molta– dels soldats podia cridar l’atenció sobre la parròquia i les cases escampades pel territori.

Guerres, inestabilitats, saquejos... Res d’això podia bloquejar els canvis profunds que s’anaven produint a l’estructura econòmica de la població. Des de finals de l’edat mitjana, les grans fortunes de Barcelona havien començat a invertir en les terres properes com a valor refugi, però també per fer negoci amb la venda de productes agraris a la ciutat. Coneixíem bé aquest procés en moltes poblacions del Baix Llobregat i ara també ho sabem sobre el cas de Castellbisbal. L’adquisició de finques va començar cap al s. XVI i va portar juntament un altre canvi transcendent: la introducció de la vinya. Els inversors barcelonins i els comerciants que s’acostaven a la població no estaven interessats en el cereal. De fet, la seva prevalença començava a ser, a la zona, una mostra d’endarreriment econòmic i, com que l’horta era problemàtica a causa dels vaivens del Llobregat, la producció de vi era l’opció més lògica per als que havien optat pel comerç, i no per la simple subsistència, per la seva explotació agrària. Així, la presència vinícola va passar d’unes poques hectàrees al s. XVI fins a una presència vigorosa al XVIII i encara més al XIX, que va fer que  el vi de Castellbisbal esdevingués el de consum popular. És a dir: el més barat en    el mercat dels que es venien a Barcelona.

Però el creixement tenia un sostre molt baix i molt resistent. Al final el període estudiat no s’havia arribat encara als quatre-cents habitants, que devien ser els mateixos que si fa o no fa tenia la població a començament del s. XIV, abans de la pesta negra del 1348. La implantació en terres altes, l’existència d’uns masos amb unes extensions modestes, en comparació amb els que es podien trobar a la plana, el creixent minifundisme del s. XVIII i la falta de profit econòmic que es podia treure al Llobregat eren obstacles que ni la introducció de la vinya podia salvar. Si es volia créixer calia esmerçar recursos a millorar l’aprofitament de l’aigua i a millorar els camins i, sobretot, a cercar noves activitats econòmiques. Vet aquí els reptes que els castellbisbalencs (en aquests segles no hem trobat cap referència als pota-rojos) de l’edat moderna van deixar en herència als seus successors.

Àngel Casals Martínez
Doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i professor agregat a la Universitat de Barcelona (UB)

•  Consulteu el capítol corresponent del llibre Castellbisbal, una història pota-roja al PDF següent
• Per saber més sobre la demografia de Castellbisbal en època moderna podeu consultar el llibre Castellbisbal, dos segles i mig d’estudi demogràfic (1572-1830) de Riera Hernàndez, Francesc X. (2021)

El llibre d’història Castellbisbal, una història pota-roja ha estat finançat completament amb fons públics dels pressupostos de l’Ajuntament de Castellbisbal, i com a tal no té finalitat comercial ni ànim de lucre.

L’únic objectiu de les publicacions de l’Arxiu Municipal de Castellbisbal és apropar la història i patrimoni del municipi al conjunt de la societat. Els textos d'aquest llibre són d'accés obert i en podeu fer un ús equivalent sempre que en citeu l’autoria, procedència i no en feu una transformació.

Aquesta obra està subjecte a una llicència de CC BY-NC-ND 4.0 Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada . Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre i quan no sigui per a usos lucratius i se’n citi l’autoria i l’Ajuntament de Castellbisbal com editor.