L'essència del metge

El Dr. Planas va arribar a Castellbisbal al 1947. Es va instal·lar en una casa al carrer Major i així va començar una història de vinculació entre la família Planas i la gent de Castellbisbal, que s’ha teixit d’afecte i de complicitats. Primer, amb el Dr. Planas (pare); després, amb el Joan (fill). Entre tots dos, 68 anys al servei de la gent del poble, dels malalts del poble.

“A casa s’amoïnaven perquè jo estava molt prim i el Dr. Planas va dir al meu pare: a aquest nano, només li falta pa amb tomàquet i pernil”. Ho explica el Jordi Arís i amb la mirada deixa clar que, a casa seva, no n’hi havia de pernil. No era una situació única a Castellbisbal, sinó més aviat tot el contrari.

A finals dels quaranta, en plena postguerra, amb escassetat de menjar, sense Seguretat Social i amb els medicaments a preus inabastables per a la majoria de gent del poble, tenir un malalt a casa podia representar la ruïna de la família. El Joan Planas explica que, de fet, “en aquella època, el principal problema que tenia el meu pare a l’hora de receptar un medicament era pensar si la família podria pagar-lo”.

En aquest context, el Dr. Planas havia de fer equilibris per poder curar amb els pocs mitjans de què disposaven: “Llavors, es passava visita amb un fonendo i poca cosa més”, diu el Joan, i aquest poca cosa més devia ser molt ja que la gent gran el recorda amb estima i el qualifiquen com un home savi, franc i bona persona que mai no es va aprofitar de la gent del poble. Una persona propera i càlida que “només amb el tracte”, diuen, “ja et curava”. Una definició que, de ben segur, coincidiria amb la que avui dia faria tothom del Joan Planas.

I és que els doctors Planas (pare, fill i la resta de germans) han creat una relació basada en la complicitat amb els pacients i amb les famílies. “Deixa obert, que el Joan passarà a veure l’avi a una hora o altra”, deien les famílies. I era així: “Els estudiants que venien a passar consulta amb mi es sorprenien que jo entrés a les cases sense haver concertat hora però, si passava per davant d’una casa i sabia que hi havia un malalt, em sentia amb el deure moral d’entrar un moment a veure’l”. Un sacrifici per ajudar un pacient? “No”, assegura. “No és sacrifici perquè jo en gaudeixo”.

“Dono gràcies als malats perquè són els qui ens permeten fer la nostra feina”, diu en Joan i pot semblar una sentència freda i estranya fins que hi aprofundeix una mica més: “La medicina és molt agraïda, per l’alegria de la gent que s’ha curat, però també per l’agraïment de les famílies que han de passar per moments molt durs” i sense que ho hagi de dir, un s’adona que parla de quan les malalties ja no tenen remei i ell se sent feliç de poder acompanyar els familiars en moments difícils. Però el Joan insisteix que ell no és cap excepció. “No sóc jo, tots els germans hem tingut aquesta mateixa actitud davant de la professió i davant dels pacients”.

Bicicletes, futbol i altres passions

Ni ambulàncies, ni cotxes ni motos. Quan va arribar a Castellbisbal, el Dr. Planas passava visita en bicicleta. “El veies anar a les masies, pels camins de terra, a tota velocitat i pensàvem que algun dia es mataria de tan de pressa com anava”, explica la gent del poble.

“Amunt i avall pel carrer Padró, amb aquella bicicleta, l’havíem vist sempre”, recorda els veïns. Més endavant va tenir una moto i es veu que el Dr. Planas hi tenia una afició autèntica. “A casa teníem un portal molt gran i amb la moto havia entrat fins al peu de l’escala per anar a visitar la mare” explica la Montserrat Ribas. I tothom somriu, en recordar-ho.

I, a banda de la medicina, la passió del Dr. Planas pare: anar a buscar bolets. Tan senzill com això

Al Joan, se li coneix una altra passió o dèria, diuen alguns: el futbol. Es veu que era trepitjar el camp i patir una transformació: “No se sap si era pel futbol o pels àrbitres, però el Joan es transformava i, si no l’haguessis tractat abans, no el reconeixeries”, diuen els veïns del poble sense parar de riure. “El Joan empaitava l’àrbitre i tota la família empaitava el Joan”. I, quan un pensa en el Joan Planas que passava consulta al CAP, se li fa difícil imaginar-lo empaitant ningú.

Homenatges merescuts

El Dr. Planas pare es va jubilar al 1985. En homenatge, la Coral La Unió va organitzar un gran acte al Casal Cultural, que es va omplir de gom a gom. “Hi era tot el poble”, diu el butlletí informatiu que l’Ajuntament va publicar en aquelles dates.

La jubilació del Joan Planas fill va arribar al 2014. “I què farem, ara, sense el Joan?” va ser comentari repetit a totes les cases. Per començar, com a record i homenatge al Joan i al seu pare, els seus companys de professió van proposar -i van aconseguir- que el CAP Castellbisbal portés el nom de Dr. Joan Planas. Una forma de reconèixer l’estima que aquesta família de metges s’ha guanyat entre la gent de Castellbisbal.

Un afecte que el Joan no vol reconèixer: “No sóc jo qui ho ha de dir”, assegura amb la mirada baixa, però, mentre parlàvem amb ell en una curta trobada feta en un petit despatx de l’Ajuntament i amagats del tràfec de la gent, una desena de persones van passar a saludar-lo: “Ei Joan, com estàs? Com va la jubilació?”. I creieu-nos: aquell despatx en absolut és en un lloc de pas!